Esbarzers

L’olor a podrit de València em posa calent
Expulsat per l’arc de l’estació de tren
Sóc l'últim passatger a l’andana dels teus ulls
L'última «xusta» banyada, rosella xafigada
Qui collons ha apagat la llum?
Carn de rodalia i AP7
Set voltes per setmana m’enamore del teu peu esquerre i veig
Com ens cau el cel damunt i amb el dit del mig
L’aguante i el tire cap amunt, ouyeah!
A la punta de la llengua tenia un tros de Venus
Que m’ixia de la boca cada volta que l’obria
Quan isc a buscar l’alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu carrer
Allí es sent una melodia…
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers
«Incar-me» un garrot i volar, descivilitzar-me
Aprendre a estimar les tares, les turbulències
Cuidar als amics com em cuiden ells a mi
Contar-nos les misèries amb formatge pa i vi
Esnifar la vida amb «turulo» compartit
Fer viatjar la llengua a través de la vall que tens entre els pits
Tot per la pàtria del teu cos, arrugues, molles, pigues
Raconets ocults, cicatrius i tatuatges
Soltaves poesia en totes les mirades
Jo tenia les entranyes plenes de deixalles
I a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
Que m’eixia de la boca cada volta que l’obria
Quan isc a buscar l’alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu carrer
M’acoste allí quan mor el dia
I tu sempre m’arreplegues l'ànima dels peus