Companya

Companya, si me’n vaig un dia,
una tarda, un vespre,
no tinguis ulls per plorar l’absència.
No estranyis les carícies
a les mans, al ventre,
no insinuïs cap comiat.
No serà per sempre la partida.
Porto a l’esquena un fusell fet de fusta,
amb les bales justes, per si he de disparar.
Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l’amor no era foc: foc per disparar.
No em fan por els somnis,
ni és per moda que t’entrego les cançons.
Companya, si et despertes sola,
en una hora amable,
fes que sigui silenci per tots dos.
Serà amatent el meu retorn.
No és una promesa; em regeix la veritat,
absloc el retard, per si he de disparar.
Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l’amor no era foc: foc per disparar.
No em fan por els somnis,
ni és per moda que t’entrego les cançons.
No m’embriaga el dubte, i conservo la sana decisió,
ets allò que em forja i que després em fon.