Un Tebi Alè

Va venir al món fruit de l’amor dels seus pares.
No van trigar en adonar-se'n que aquell nen no era igual.
Van resignar amb llàgrimes aquella desgràcia
que el cel havia decidit enviar-los.
I es maleïen a cada instant
amb la força que els anava quedant
no entenent quin era el pecat
que havien comès per ser tan castigats.
Ara és l’alegria més gran d’aquella casa,
ara és la raó de viure dels que vida li han donat.
Molt més sensible que el foc al glaç,
tendre i dolç com no hi ha cap briball.
Pot ser possible tanta bondat,
ser tan ditxosos de tan gran regal?
Vull saber ser tan net com ell.
No vull entendre més lluny d’un tebi alè.
La seva mirada tan perduda i llunyana
Que «no sent, no pot, no veu, no entèn», la gent va dient.
I mentre mira sense dir res
com el món va girant al revés.
Si s’aturés el temps un moment
potser veuríem qui té realment més coneixement.
Vull saber ser tan net com ell.
No vull entendre més lluny d’un tebi alè.