Així Com Cell Qui Es Parteix de Sa Terra

Així com cell qui es parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn,
deixant amics e fills plorant entorn
e cascú d’ells a ses faldes s’aferra
dient plorant: «Anar volem ab vós.
Oh, no ens lleixeu trists e adolorits!»
e l'és forçat aquells haver jaquits:
¿Qui pot saber d’aquest les grans dolors?
Jo m’en confés, a Déu e puix a vós,
que jo só tal com lo de qui he parlat,
car tot delit de mi és apartat
sí que jamés me veja delitós.
No solament he lo delit perdut,
ans en son lloc entrada és dolor,
car jo m’aïr havent perduda amor
e jac del colp que tostemps he temut.
No menys que mort a mi és avengut:
no em pot fer pus que fer perdre lo món
e jo d’aquest a tot hom ma part don,
puix que no am ne puc ser benvolgut.
Tot ço que veig me porta en record
lo mal present e lo que és per venir.
Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir:
un poc delit ma dolor fa pus fort.
Jo no puc dir senta dolor de mort:
sa tinc lo cos e malalt l’esperit
d’un accident que en vida m’ha jaquit
en tal estat que no em trop viu ne mort.
L’enteniment no em delita en saber
e res plaent no vol ma voluntat.
Jo visc al món e d’ell desesperat:
si en altre pens, no em calfa molt l’esper!
No sé a qui adreç mon parlament,
perquè és llong temps no em parle ab amor
e dona al món no sent de ma tristor.
Així mateix, jo no n’he sentiment.