Camí avall

Maduraven els blats
L’estiu neixia
Les roselles anaven tenyint
Els camps;
Li deien Soledat
Rosó, Maria
I amb un pom de flors anava
Camí avall
Camí avall hi ha un revolt
I ell l’esperava
Li deien Pere, Joan
Lluís o Guillem
La duran ses mans tallades
Molt lluny de la seva gent
Camí avall
Queden les flors
Les anirà tapant
La pols
Que duu el vent
Però un dia els hi van dir:
«No cal que sembris
Que enguany els vostres camps
No han de dar blat
Cal que per un fusell
Canvieu l’arada.»
Camí avall de matí
Se’n va un soldat
Va cremar i va matar
Mentre envellia
Fins que un altre tirà
Abans que ell;
L’enterraren un bon dia
En un pou amb d’altres cent
Camí avall
Sense un adéu
Ningú no hi va posar una creu
No calia
Ella va plorar per
La mort de l’home
I pels camps on no
Hi creixia el blat
Pel camí arribaran
Unes mans joves
Per eixugar els seus ulls
I llaurar els camps
I altre cop naixeran
Blats i roselles
Cobrint les fèrtils tombes dels soldats:
Mor un vell, dos infants neixen
I tot perd l’olor a cremat
Camí avall
Un home mor
Camí avall
Queda un record
Del passat
I avui madurem els blats
L’estiu comença
I les roselles van
Tenyint els camps;
Li diuen Soledat
Rosó, Maria
I amb un pom de flors va
Camí avall