Epíleg

Porto les sabates dins d’un sac
I la flor d’un pensament amagada al meu barret
Perquè no li toqui el vent
Per poder-la recordar
Per entendre l’animal que tots tenim i ningú sent
Saps que tot allò eren detalls
Les paraules a les dents
Assegudes com records a la capsa del present
La petita imperfecció que fa moure cada
Clic que fa el rellotge
Mentre sents passar l’estona
Potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
No bufa a favor dels nostres cossos
Primmirats de pell i ossos
Potser ja no cal, potser ja no ho veus
Som la ciència exacta
La caducitat de l’acte
La remor que fa el telèfon quan no sona
I ja no trobes res de tu surant a la memòria
Intuïm el rastre d’un camí
Que de lluny va perdre el foc
La distància el fa d’oblit, de preguntes i racons
I t’enfiles més amunt
Perquè mai no sigui dit que no has provat de veure el fum
Saps que tot allò eren miralls
Que amb el sol han anat cremant
Els papers que ja hem perdut
Els retalls que no hem trobat
Dels minuts accelerats que fan moure cada
Clic que fa el rellotge
Mentre sents passar l’estona
Potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
No bufa a favor dels nostres cossos
Primmirats, de pell i ossos
Potser ja no cal, potser ja no el sents
Som la ciència exacta
La caducitat de l’acte
La remor que fa el telèfon quan no sona
Però tu hi sents una altra veu surant a la memòria