El primer arbre del bosc

Era un lloc petit, no hi cabien els mobles.
La finestra, un quadre exacte d’en Magritte.
El sofà es mirava la novel·la,
i en va perdre el fil.
I passaven nits com passen els cotxes,
la bombeta equilibrista sobre el buit,
tripulant la pols damunt les coses
pel pes de l’oblit.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà.
La cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adéu sempre és polar,
però hi ha llum encara al primer arbre del bosc.
L’almirall perdut en una gotera
navegava dins la closca d’una nou.
La deriva és només un poema,
el cubell del pou.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà.
La cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adéu sempre és polar,
però hi ha llum encara al primer arbre del bosc.